I un cop a mig camí, cal decidir si es vol arriscar. Si tries sí, saps que pot tornar aquell dolor que creies que no podries superar; si tries no, mai podràs tornar a estimar. I la tria és constant, és cada dia. Viure amb esperança o deixar-se morir.
La gàbia que et fabriquis de res servirà, es veu el que hi ha afora. I quan passin els anys, de veritat vols descubrir que només t'hi vas quedar per por? Ningú es mereix una cosa així.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Els mateixos sentiments, diferents paraules.
Serà per que hem crescut juntes? Serà per que hem patit el mateix? Serà que tu em dones a pensar i jo també?
EL camí de la innocencia i el de la inconsciencia. A mig camí de mi, a mig camí de tu, hem recorregut el camí sencer. Fins ara.
Doncs, xafardejan he arribat fins aquí, i la veritat aquest text que has posat m'ha impactat i no podia deixar de opinar; profund fins al cor, realitat de debó, una bona dosis de cotidianitat! :-S
Bueno, que parezco tonto hablando así, et felicito pel text (i pel projecte, i per la feina! :-)
Bona sort!!
Gràcies! Una abraçada molt forta!
Publica un comentari a l'entrada